Japo India Egipte

Historia de l’Art

Mariona Pujol i Gabaldón

Índex

1.    Japonesa.................................................pag.1

2.    India.........................................................pag.5

3.    Egipte.......................................................pag.7

Japonesa

La arquitectura japonesa te una gran historia com qualsevol altre aspecte de la cultura japonesa. Encara que a estat influïda per a la cultura xinesa. Per a la majoria d’aquests edificis que han sobreviscut fins els postres dies i mostren evidents signes de arquitectura japonesa pre-moderna son, en general Castells, temples budistes, i santuaris Shinto.

El castell de himeji (1601 – 1614), en la ciutat de Himeji, apareix en tants calendaris japonesos com el Neuschwanstein en els alemanys o el de Windsor en els anglesos. No es un edifici especialment bonic per tractar d’un castell, si no que pels japonesos significa un periode de l’historia recent, la reunificacio del país en el s. XVI  gracies a Nobunga i Hideyoshi. Tambe es una imatge de la arquitectura Oriental que una vegada es veu mai s’oblida i que, d’alguna manera, capta l’esperit d’una manera de construir que es desenvolupa de forma independent i que i amb grans diferencies respecte a la arquitectura occidental. La agricultura va arribar a japó en el s.III a.C. i i les construccions japoneses mes antigues eren temporals o es podien reedificar; no va ser fins bastant tard, segons els patrons occidentals, que es van començar a construir edificis sòlids i permanents realitzats amb pedra en comptes de ferro i fusta.

El castell de Himeji es un d’aquests edificis permanents. Les constants lluites entre clans rivals i tribus van impulsar als senyors mes poderosos del Japó del s.XII a prop del Shogunado, en el que l’autoritat passa del emperador a els poderosos caps militars ( shoguns) que establien la llei i l’ordre amb els samurais, guerrers entrenats per això. Baix el shoguns, que va durar fins el s.XIX, els samurais van construir grans fortaleses com el Himeji, des don es controlaven tots els camps d’arròs, i les muntanyes. Les terres dels campessins s’amuntonaven sota d’elles.

 castell de himeji

Residencias Fortificadas

Lo mes notable de Himeji i d’altres castells japonesos es la seva blancúria i, a ulls occidentals, la seva bellesa de conte de fades mes que d’història de terror.

De la mateixa forma les armadures, las armes i els rituals dels samurais resulten summament plàstics. El castell de Himeji es l’únic que s’ha conservat perfectament. El seu magnífic Donjon o torre de sis pisos, amb les seves parets blanques enlluïdes, s’eleva una base rocosa, a les ales del seus faldons relaxants en la fossa. Encara que es tracta d’una escultura solida, dona la sensació de que, de sobte, el castell pugui començar a aletejar les seves grans faldilles i emprendre el vol majestuosament, raó per que els japonesos l’anomenin la garsa blanca. La torre esta situada al cor d’una sèrie de patis dissenyats per a confondre als intrusos i la seva estructura es completament diferent a la dels castells medievals europeus.

La arquitectura japonesa va arribar a la illa, des de Xina, a traves de Corea. Encara que l’arquitectura Xina es va remuntà a l’any 1000 a.C., es l’arquitectura japonesa la que mes a influenciat en la cultura occidental, encara que, fins fa molt poc, Japó era un llibre tancat per occident. Encara que els missioneres i els mercaders Portuguesos, espanyols i holandesos van arribar a Japo en el s.XVI , a partir de 1630 tots els estrangers – los demonios peludos- van ser subscrits sota pena de mort. Sens dubte l’aïllament del Japó no va arribar al fi de la seva cultura, si no a la seva floriment.

Durant el període va transcorre entre la prohibició a l’entrada als estrangers i la restauració amb el contacte amb el mon exterior a mitjans del s. XIX, Japo va contemplar el perfeccionisme del teatre de Noh, dels haikus en poesia i de l’arquitectura domestica, que estovava entre les mes refinades i civilitzades del món. Quan va tornar obrir les seves portes, la cultura que Japó podia oferir a altres països havia evolucionat d’una forma molt diferent a la de Xina, que durant molt temps va ser al poder dominant d’orient.

Els santuaris sintoistes

La religió de Japó es el sintoisme. Els primers lloc de culta eran santuaris temporals, doncs els deus venien a la terra a realitzar breus visites i no era necessari construir santuaris. Aquests van aparèixer desprès de que es va fer en el s.VII un gran temple per a la família imperial en honor a Amaterasu, deessa del Sol, encara que la cort va viatjar per tot el país fins que es va instal·lar definitivament a Nara a l’any 710. Mentrestant, Amaterasu es va convertir en la deessa nacional i el seu santuari de fusta, a la ciutat d’Ujiyamada, a estat reconstruïda cada vint anys des de la seva primera construcció.

En general, els santuaris sintoistes es reconstrueixen totalment cada vint anys: les idees japoneses sobre la conservació son molt diferents  de les occidentals.

Per exemple, els japonesos consideren totalment erroni reconstruir el Panteó tal com era amb el seu esplendor en el s. V a.C. Sens dubte, el santuari de Ise probablement sigui igual que fa 1.300 anys: una senzilla estructura de fusta que representa un magatzems. La gent de la zona resava a Ise per que omplis els seus magatzems d’arròs i d’altres collites, i probablement d’aquí deriva la forma arquitectònica dels santuaris Sintoistes construïts desprès del de Ise. Al recinte del santuari s’accedeix per una senzilla i simbòlica entrada denominada torii. Consta d’un parell de columnes de fusta amb dos bigues de fusta col·locades sobre elles.

En un principi les bigues eren rectes, com les del santuari de Ise, però desprès es van corbar cap amunt.

Els santuaris van evolucionar gradualment durant un llarg  període de temps. Un dels mes antics que es conserven es el Izumo, en la Prefectura de Shimane, reconstruïda per ultima vegada el 1744.

Aquest santuari mostra els modestos canvis que realitzaren sobre el disseny original durant els següents mil anys. El santuari mes gran i mes gran i mes ambiciós es el de Kibitsu (1425) , en la prefectura de Okayam. Aquest santuari es caracteritza pels seus intrigants sostres amb frontons, Els seus profunds alerons i el complex fluix de l’altura dels seus sostres interiors.  No obstant, inclús aquí es percep la poderosa influencia d’una forma de construir que data de l’època en que la cort i els deus eren criatures ambulants, i que relaxen una tradició que considerava apropiat construir en mòduls de fusta. Japó esta mitjançant per falles sísmiques, per això, les construccions de fusta resultaven molt adequades, pues es podien demostrar i transportar d’un lloc a un altre; a mes resistien bastant be els terratrèmols i, en cas de derrumbament, es construïen amb rapidesa.

 Santuari de Ise
Índia

Els temples i els monuments de Pallava en Mahabalipuram, al sur de Madràs, son exquisits restes de l’arquitectura hindú que daten dels segles VII i VIII.

Tal es la seva situació, al costat del mar, i la suavitat dels relleus tallats que decoraven els santuaris, que poca gent pot evitar sentir-se commoguda per la calidesa i la sensibilitat de la cultura que inspira aquestes precioses ruïnes. Aquí en els temples cova, hi ha vaques sagrades que amamellen als seus terners i toros Nadi de Siva que protegeixen el temple Shore.

 temple Shore

Las escultures dels temples

La tendència de decorar els temples amb escultura va agafar la seva època de màxim esplendor tres-cents o cinc-cents anys que es feien ells de la Bahía de Bangla. Aquest tipus de temple posseeix un superfície tant treballada que resulta difícil captar la seva estructura, però es que d’intenció del arquitectes no era expressar els elements estructurals. Aquests edificis van ser dissenyats principalment com a escultura i es comprenen millor vistos des de l’exterior. Els interiors no solen ser mes que coves fosques, i segurament seran desapassionant per a els que esperin altres coses. La seva bellesa regeix en la Visio de la llum i les ombres que forma el sol sobre les talles i que la escultura esta en certa manera viva.

Els Stupas

Els monument arquitectònic conservat mes antic de la India es el Gran Stupa de Shanchi, a la india central. Aquest santuari budista va ser construït per el emperador Asoka de la dinastia Maurya entre l’any 273 i el 236 a. C. ., però nomes es conserva el nucli de l’estructura original, amagat rere obres mes recents, que data en la seva major part del s. I a. C. Durant la seva llarga ocupació, els anglesos, per curiositat, demostren el stupa, i lo que avui queda de ell es una reconstrucció del s. XIX d’un santuari que , a pesa de tot, ens porta als orígens de l’arquitectura india permanent.

 Gran Stupa de Shanchi

L’Arquitectura durant el regnat de Shah Jahan

Els monuments mes famosos de la dinastia mogol son els que va fer construir el llegendari Shah Jahan, entre els quals es troba l’important Fuerte Rojo (1639 – 1648 i següents), en Delhi; la Gran Mesquita (1644 – 1658), tambe a Delhi, i, i el mes famós de tots, el Taj Mahal (1630 – 1653), a Agra.

 Fuerte Rojo

 Taj Mahal
Egipte

L’Arquitectura del antic Egipte es verdaderament especial; misteriosa, de gran consistència i amb unes regles pròpies, es desenvolupa durant un gran període de temps (uns tres mil anys) durant els quals Egipte no va tenir invasors i era un país ric i ben organitzat. La riquesa i la cultura del país es vessava en els cels i el caudal del riu Nil.

Les primeres piràmides

Les piràmides van sorgir a partir de les primeres tombes reals, les mastabes, que solien ser estructures esglaonades de no mes de 7,6m d’altura. Una de les mes antigues es la primera esglaonada de Zoser, en Saqqarah (principis de la dinastia III, 2778 a. C.), dissenyada per el arquitecte Zoser, Imhotep, Deïficat en la dinastia XXVI. Aquest no va ser l’únic arquitecte que coneixem pel seu nom, si no que a mes, la piràmide que va construir va ser el primer monument alçat al mon amb pedra. Donat que els egipcis no avien la politja, la construcció d’aquesta piràmide, així com la de les que es van aixecar mes tard.

 Piràmide de Zoser

Els temples egipcis

Desprès de la piràmide, els monuments egipcis son els temples construïts durant l’Imperi Nou ( 1550 – 1070 a.C) per a ordenar els deus. Els mes famosos son el Gran Temple de Amon en Kernak i el temple de Luxo, en Tebas. Aquests enormes edificis s’arriba a traves de terrorífiques portes o pilons que donen pas a sales plenes de columnes, patis i santuaris. Es tracta d’una forma de construir amb totxos i segura, per el que va acabar convertint-se en l’estil de construcció de gran part de la arquitectura egípcia antiga i de les posteriors restauracions.

 Gran Temple de Amon en Kernak

Historia de los estilos

   Biblioteca básica de decoracion